Miquel Viñas és catedràtic del departament de Patologia i Terapèutica Experimental, delegat del rector pel Campus de Bellvitge de la UB i investigador del grup de Patologia Infecciosa i Sensibilitat Antibiòtica de l’IDIBELL. Hem parlat amb ell sobre el model de campus de salut de la Universitat de Barcelona, que ha estat reconegut pel Ministeri d’Educació com a campus d’excel·lència internacional, i sobre el futur de la recerca.
Què ha suposat la integració del Campus de Bellvitge i el Campus del Clínic en el Campus de Salut de la Universitat de Barcelona (HUBc)?
Tant el campus de Bellvitge com el del Clínic són dos transatlàntics que naveguen amb un cert grau d’independència. La integració en un únic campus, el HUBc, ha estat un estímul raonable i positiu i ens ha permès ser reconeguts com a Campus d’Excel·lència Internacional. Aquest reconeixement no ha canviat substancialment l’escenari on treballem però sí ha obert certes possibilitats de cooperació. Actualment estem treballant en un projecte amb Portugal i hem obert algunes línies de cooperació amb l’Àfrica. Per suposat, formar part dels campus d’excel·lència també ha suposat una entrada nova de finançament que ens ha servit per fer altres accions com les obres construcció del nou aulari que començaran abans que acabi l’any. La UB és molt privilegiada ja què compta amb dos campus d’excel·lència internacional (el HUBc i el Barcelona Knowledge Campus) i és important perquè sembla ser que, en el futur, el finançament de les universitats estarà relacionat amb formar part o no de la xarxa de campus d’excel·lència.
Seria un model de finançament més just per a una universitat de qualitat?
La justícia en els sistemes de finançament és un tema subjecte a discussió. Ha portat al creixement desmesurat d’algunes estructures a Espanya, per exemple instituts de recerca que han crescut molt però ho han fet en detriment de propostes més petites però interessants que han acabat desapareixen fagocitades per les més grans. Com diu el llibre de l’economista alemany E.F. Schumacher “Small is beautifull”, existeixen nuclis petits on les idees més que la tecnologia poden donar resultats molt atractius. Crec en el finançament dels grans però respectant la capacitat de supervivència dels petits.
Quin és el repte de l’HUBc?
El repte està clar: revalidar la nostra posició com a campus d’excel·lència internacional. La comissió d’avaluació ens visitarà durant el mes d’abril de 2012 i hem de demostrar el que hem estat capaços de fer amb els recursos que ens han aportat, amb la nostra estratègia de gestió, de recerca, de docència... L’inici de les obres del nou aulari serà una realització física del que hem fet però també podrem presentar el nou showroom per presentar actes mèdics, els nostres projectes d’internacionalització a la facultat de medicina... Possiblement, el HUBc serà avaluat molt positivament. És imprescindible perquè d’això dependrà el nostre finançament.
Quin és el paper de la UB a l’IDIBELL?
Un campus com aquest no té sentit sense la universitat, sense un institut de recerca acreditat per l’Instituto Carlos III i situat a l’elit de la recerca nacional, i tampoc té sentit sense els hospitals. Aquests tres components són imprescindibles. És evident que la història de cada un dels socis li atorga certa personalitat i a vegades això pot dificultar-ne l’enteniment. El grau d’enteniment entre l’hospital i la UB és admirable, amb l’IDIBELL potser no és tan fluid perquè xoquen en l’àmbit de las recerca. És clar, la majoria d’investigadors que són metges de l’hospital també estan a la UB, però no tots els que estan a la universitat se senten part de l’IDIBELL. S’ha d’introduir la cultura de l’enteniment perquè al final tots ens dediquem al mateix: investigar per millorar la salut de les persones, per publicar articles, per progressar professionalment... Hauríem d’arribar a un punt d’enteniment, que tot i que és bo, podria millorar si superéssim certes reticències de caire institucional o gremial que no tenen gaire sentit.A ningú se li acudeix que existeixi una assistència de qualitat amb un elevat grau de terciarisme sense la recerca i sense la docència de joves metges o infermeres, en definitiva de personal sanitari, que és qui ens ha de substituir a nosaltres. El procés dialèctic ha de ser normal en una institució tan gran com aquesta.
Quin futur els espera a aquests joves, si es dediquen professionalment a la recerca?
Aquesta és una pregunta de matrícula d’honor. La veritat, és que no ho sé. Tinc la impressió que la crisi financera tindrà escassa influència sobre el sistema d’investigació del país, d’Espanya i d’Europa. Tot i que comporti menys recursos per investigar, els que tenim una certa edat varem començar en una situació infinitament pitjor de la que tenim ara. Sempre havia cregut que per investigar només es necessita un bon cervell, vaig canviar d’opinió en una visita a una universitat a Bulgària on em van fer entendre que, certament, és necessari un bon cervell però que aquest ha d’estar un en cos ben alimentat i que no passi fred a l’hivern. Encara estem lluny d’una situació així, certa limitació dels recursos se’ns pot fer costa amunt i ens preocupa perquè ens pot fer perdre pistonada davant d’altres països però no hauria de comprometre de forma significativa el futur de la recerca. Ara, el futur salarial d’aquests joves, o l’accés a un lloc de treball serà difícil perquè sempre han estat llocs infravalorats i infraremunerats. També els dic que jo també pensava que el futur era gairebé impossible i ens n’hem sortit.
Parlem de recerca. En què treballa el seu equip al grup de Patologia Infecciosa i Sensibilitat Antibiòtica?
La nostra recerca té enormes implicacions clíniques però nosaltres som ratetes de laboratori, treballem a escala molt bàsica. Estem interessats en els mecanismes de resistència de les bactèries. Treballem amb bactèries molt resistents i algunes molt virulentes com les Pseudomonas i n’estudiem la susceptibilitat i resistència a antibiòtics. La recerca en aquest àmbit està canviant els posicionaments anteriors. I és que estem veient que amb antibiòtics que s’havien abandonat totalment perquè la incidència de la resistència els havia fet pràcticament inútils, tornem a trobar bactèries sensibles a aquesta antibiòtics antics i que ja són resistents als antibiòtics més moderns. Podríem rescatar fàrmacs antics amb un ús diferent (canvis de dosi, de fórmules, en combinació...) que podrien incrementar la potència dels antibiòtics. El futur vindrà per aquest camí i per un canvi d’actitud de les farmacèutiques que, de moment, veuen més mercat en els antitumorals i els antiretrovirals que en els antibiòtics.
Com s’ha arribat a aquest canvi en la recerca?
Fins ara enteníem que la resistència es devia a la presència de gens que comportaven resistència als antibiòtics: canvis en l’estructura de la proteïna responsable dels canals de transport a la membrana de les bactèries (la porina) o la incorporació de bombes de reflux que poden expulsar l’antibiòtic... ara bé, han aparegut alguns indicadors en els últims anys que demostren que les bactèries es comporten d’una manera més complexa. Algunes bactèries modifiquen la seva morfologia i sensibilitat en presència d’antibiòtics i generen el fenomen d’heteroresistència, de base epigenètica. No obstant això, la bactèria en absència de l’antibiòtic es comporta de forma sensible. Hem publicat un estudi sobre determinades seqüències d’inserció en les proximitats de gens que codifiquen per porines. En determinades condicions, aquesta seqüència salta al mig del gen i es deixa de codificar la proteïna, transformant la bactèria en resistent. És un mena d’interruptor: hi ha antibiòtic, es fa resistent, no hi ha antibiòtic, pot tornar a codificar la porina.
L’epigenètica de les bactèries...
L’epigenètica té molta importància en l’estudi del càncer, i l’IDIBELL n’és un gran exemple, però, és clar, les bactèries també tenen epigenètica, es comporten diferent en resposta als estímuls de l’ambient. De fet, els humans no som més que bactèries ben organitzades. Tots els mecanismes que observem en organismes superiors es troben de manera idèntica en les bactèries.
Quina és la seva percepció de l’IDIBELL?
Com a investigador, l’IDIBELL m’ha donat oportunitats de cooperar o interactuar amb altres grups de recerca. Situa els investigadors bàsics en un context més ric. En els nostre cas, amb els microbiòlegs que treballen a peu de llit. De fet, la nostra línia de recerca amb Pseudomonas comença per una pregunta dels clínics. L’IDIBELL és un punt de trobada fantàstic.
Com pot millorar l’IDIBELL?
L’IDIBELL hauria de vehicular de manera activa la incorporació dels grups de recerca al món productiu, posar en contacte els investigadors amb les empreses. No des de la vessant institucional com fa el Biopol, sinó que funcioni com una mena d’oficina de vendes. També crec que entre els investigadors de base existeix certa confusió entre les diverses institucions i d’alguna manera els que tenim responsabilitats de govern hem d’aconseguir explicar l’organització de manera entenedora als investigadors que, en realitat, el que volen saber és a quina porta han de trucar quan necessiten alguna cosa concreta. | 
