Quins són els objectius de la direcció científica de l’IDIBELL?
El primer objectiu que em vaig plantejar va ser que l’IDIBELL fos alguna cosa més que una paraula i que fos reconegut com a lloc comú de la gent que investiga en el campus. Gràcies a l’empenta de la direcció científica col·legiada que em va precedir, i de la qual en vaig formar part juntament amb Josep Maria Grinyó, Isabel Fabregat, Carles Solsona i Josep Maria Arnau, hem avançat molt en aquest sentit. Som conscients de que som molts, a l’IDIBELL, i que tenim tres àrees especialment competitives: càncer, neurociències, i trasplantaments i malalties infeccioses. Els investigadors d’altres àrees també han de sentir que el paraigua de l’IDIBELL és prou gran. Tenim el repte d’organitzar-nos en àrees que funcionin de forma més independent i orientades a la recerca aplicada. Ja hem identificat els líders i ara falta que les àrees es desenvolupin progressivament de forma més autònoma.
Com afectarà la crisi a la consecució d’aquests objectius?
En època de crisi haurem de ser capaços de ser competitius apostant pel talent jove i millorant les infraestructures. El futur passa per saber resistir el moment de crisi sense que afecti l’estat d’ànim i tenir clar que el projecte de l’IDIBELL és la suma de petits projectes que estan més enllà de cadascun de nosaltres com a individus.
Com veu l’IDIBELL en relació a la resta d’instituts d’investigació del nostre entorn?
El veig sorgint amb força a Catalunya i a Espanya, però alhora sóc conscient de la seva fragilitat. Hem donat molts passos, però molts dels avenços fets són encara fràgils.
Què vol dir?
La nostra estructura ha madurat però molts grups encara s’identifiquen parcialment amb l’IDIBELL. No existeix una marca comuna. L’aposta dels hospitals per la recerca aplicada hi és però haurà de passar la prova de la crisi i de les restriccions econòmiques.
Creu que les institucions que formen part de l’IDIBELL tenen la mateixa visió sobre el que ha de ser l’institut?
Estem més a prop que abans però encara ens falta camí per recórrer. Cadascú té una idea sobre el que ha de ser l’IDIBELL i estem invertint cada dia recursos per consensuar-la. Hauríem de ser capaços de tenir prou pressa per no frenar-nos i prou paciència per saber esperar tothom. Encara que soni a tòpic, crec que la crisi serà una oportunitat per aconseguir el consens si tots apostem pel diàleg.
Com veu la recerca biomèdica al nostre país?
Amb moltes iniciatives en marxa, algunes d’elles solapades. No totes les iniciatives en marxa estan prou consolidades i intueixo que hi podem caure en retallar despesa en investigació, cosa que ja està passant a nivell estatal. Per a mi és molt important que la investigació biosanitària no se separi de l’activitat assistencial. Hem de ser conscients que només arribarem lluny si la recerca bàsica i la clínica van de la mà. Ara és temps de visió àmplia i de buscar aliances.
Ara fa un any que va tornar dels Estats Units després d’un període col·laborant en un centre de recerca. Què podem aprendre d’aquell país pel que fa a la gestió de la recerca?
Més enllà dels recursos invertits, als Estats Units tenen clar que sense investigació no poden ser competitius. Em crida l’atenció el sentit de co-responsabilitat que tenen els investigadors. Allà tenen molt clar que els investigadors són petits emprenedors i, per tant, els centres de recerca saben gestionar aquest talent millor que nosaltres.
|
